L’art de deixar que l’herba creixi

A modus de teisho. Santiago Jubany

(M’agrada molt escriure, però ho faig amb una tal lentitud, filant els meus pensaments amb una tal torpitud, que l’Oceà es congelarà abans de que hagi pogut escriure un llibre. Pero no hi renuncio. Per aixó he optat per iniciar aquest discurs, penjar-lo al bloc i anar-l’ho escrivint i corregint a lo llarg del temps i a la vista de tothom. En aquest sentit, és una entrada impúdica)

De vegades, quan em pregunten en què consisteix el Zen que jo practico, responc: “És l’art de deixar que l’herba creixi“. Dit així sembla una resposta d’una petulància excessiva, però a mi em va bé per explicar-me i és lo que intentaré tot seguit, perquè no sembla que romandre assegut, en silenci, penombra i quietut sobre un coixí negre, durant hores, pugui ser cap mena d’art i, no obstant, jo crec que és el més noble i elevat art al que es pot dedicar una persona.

Manquen moltes persones capaçes de romandre simplement assegudes en silenci, en penombra i quietut sobre un coixí negre durant hores.

És un art, naturalment, perquè és un coneixement adquirit, perfeccionat i tramés. Perquè -en general-, no està en la naturalesa dels humans el romandre quiets a no ser que estiguem descansant, dormint o malalts. Cal dir que també hi ha peressosos recalcitrants. Els humans posseïm ànima i per tant som animals i procurem estar sempre animats, això és, en moviment. Com és natural, també podem estar desanimats i necessitats de que algú ens animi o podem estar inanimats i no ens movem gens. En aquest darrer cas, potser som morts, fet decissiu que explicaria la nostra absència de moviment i deixaria ben palès que hem deixat de ser animals.

Als humans ens encanta el moviment. Si el dia tingués més hores tantes més hores ens estariem movent. En contraposició, la quietut ens avorreix i exaspera, no és cert? La gent no omple estadis amb banderes i equipament d’animació reglamentaris per a veure dos jugadors d’escacs deliberant durant hores per moure un àlfil. El fet fora impensable i literalment inaudit. No: els humans ens apleguem per a celebrar l’espectacle dels cossos en moviment i de la velocitat, com succeeix en el futbol i -sempre parlant en general-, evitem la morositat de biblioteques i claustres, (aquest fet també explica moltes coses, per cert).

Aquesta observació elemental deu tenir raons explicables però el fet és incontestable. Potser hem fet una associació mental entre moviment i vida de manera que a més moviment, més vida i a més vida més moviment. No sé si aquesta eqüació és exacte, però és plausible.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *