Poema de la fe en l’esperit

Shinjinmei. Poema de l’esperit de la fe

Seng-ts’an (Mestre Sosan, Xina), any 606 d.C.

 

La Via suprema no és difícil,
n’hi ha prou amb no escollir, ni rebutjar.
Quan deixem de cercar o d’escapar,
s’il·lumina a si mateixa.
Si ens apartam el gruix d’un fil de seda,
el cel i la terra se separen.
Si volem que es manifesti,
no estiguem ni a favor, ni en contra.
La lluita entre m’agrada i no m’agrada,
emmalalteix la ment.
Sense comprendre profundament,
és impossible calmar el pensament.
La Via és completa com un buit immens,
res li manca, res li sobra.
Si agafam o rebutjam,
no veim les coses tal com són.
No seguim els fenòmens,
no ens estanquem en la vacuïtat.
Sentim la unitat amb el cor,
i la dualitat desapareixerà per si mateixa.
Si aturam el moviment, arriba la calma,
i d’aquesta calma torna a sorgir el moviment.
Si ens quedem en un dels dos extrems,
com podrem conèixer la unitat?
Si no comprenem la unitat,
ens perdem en els extrems.
Si rebutgem l’existència, negam la realitat;
si cercam la vacuïtat, aquesta es nega a si mateixa.
Com més parlam, com més pensam,
més ens allunyam de la Via.
Deixem de parlar, deixem de pensar,
i no hi haurà res que no puguem entendre.
Si tornam a l’arrel, trobam l’essència.
Si seguim les aparences, ens allunyem de la font.
Dirigim la llum cap a l’interior,
i transcendirem la vacuïtat de les coses.
Els canvis que veim en la vacuïtat,
són il·lusions creades per la ignorància.
No cerquem la veritat,
deixem només de tenir opinions.
No mantenguem opinions dualistes,
tenguem cura de no seguir-les.
La més mínima distinció entre correcte o erroni,
i la ment es perd en la confusió.
La unitat és l’origen de la dualitat,
però no ens aferrem tampoc a la unitat.
En la ment unificada no es produeix res,
i els milers de fenòmens no la pertorben.
Si no hi ha pertorbació, no hi ha fenòmens,
si no hi ha activitat mental, no hi ha ment.
Quan l’objecte desapareix, el subjecte s’esvaeix,
quan el subjecte s’esvaeix, l’objecte desapareix.
L’objecte existeix en relació al subjecte,
el subjecte existeix en relació a l’objecte.
Hem d’entendre que la dualitat objecte – subjecte,
té el seu origen en la unitat de la vacuïtat.
En la unitat del buit els dos són un,
ambdós contenen la infinitud de fenòmens.
Si no discriminam entre subtil i groller,
no ens posarem ni a favor, ni en contra.
La Via suprema ho abraça tot,
res no és fàcil, res no és difícil.
Les idees mesquines són confuses i plenes de dubtes,
com més ens afanyam, més tard arribam.
Si ens hi aferram sense mesura,
ens desviam cada cop més de la Via.
Deixar anar condueix a l’espontaneïtat,
l’essència ni se’n va, ni es queda.
Seguim la naturalesa de les coses,
i estarem en harmonia amb la Via.
L’excitació mental ens allunya de la realitat,
ens ofusca, ens enfonsa i ens fatiga.
Cansar la ment no és bo,
per què fugir d’això i buscar allò?
Si volem ser en el Gran Vehicle,
no refusem els objectes dels sis sentits.
Quan no rebutjam els sis tipus de sensacions,
assolim el despertar perfecte.
El savi comprèn des de la no-acció,
el neci s’encadena a les coses.
Les coses no són [en essència] diferents,
és la ignorància que ens empeny a la preferència.
Voler entendre la ment amb la ment,
no és un gran error?
L’excitació i el sopor sorgeixen de la ignorància,
el despertar està més enllà del m’agrada i no m’agrada.
Els aspectes oposats porten a consideracions absurdes.
Somnis, il·lusions, flors de vacuïtat,
per què esforçar-nos en atrapar-los?
Guany o pèrdua, correcte o erroni,
abandonem-ho d’una vegada per sempre.
Si mantenim els ulls oberts,
els somnis s’esvairan.
Quan la ment no discrimina,
veim les coses tal com són.
L’essència profunda de la talitat,
està més enllà de totes les condicions.
Quan veiem les coses amb equanimitat,
tornam a la nostra naturalesa original.
Si eliminem la causa,
res no es pot comparar.
Aturem el moviment, i apareix el no moviment.
Posem el repòs en moviment, i ja no hi ha repòs.
Si ambdós no formen un tot,
què significa un de sol?
Encara que ho investiguem fins al final,
no trobarem lleis ni regles.
Unificar la ment amb equanimitat,
atura tota activitat.
Tots els dubtes es dissipen,
i la fe veritable es reforça en harmonia.
Res a retenir, res a recordar,
la vacuïtat s’il·lumina a si mateixa,
sense que la ment s’esforci.
El pensament és inútil aquí,
ni sentits, ni sentiments ho poden concebre.
En veure les coses tal com són,
no hi ha jo, ni els altres.
Viure això, ara mateix,
és l’expressió de la no dualitat.
En la no dualitat tot és el mateix,
no hi ha res que no hi estigui inclòs.
Els savis de les deu direccions,
comparteixen aquesta fe.
Aquesta fe absoluta està més enllà del temps i de l’espai,
més enllà de l’instant, i de l’eternitat.
Ni aquí, ni allà, per tot arreu davant dels ulls.
L’infinitament petit és gran quan oblidem els límits.
L’infinitament gran és petit quan no veiem els límits.
Ser és no ser. No ser és ser.
Sentint això així,
no hi ha on aferrar-se.
Un és tot, tot és un.
Simplement aquesta veritat,
sense preguntar-nos per què.
L’esperit de la fe és la no dualitat,
la no dualitat és l’esperit de la fe.
El discurs s’acaba aquí,
sense passat, sense present, sense futur.

 

Traducció: Lluís Salas

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *