Dit ras i curt: fem Zazen i el Zazen -si més no aquesta és la nostra comprensió-, no consisteix tant en un fer com en un deixar de fer, a menys que asseure’s en un coixí amb les cames creuades durant hores sigui una forma especial de fer.

Per tant, respondre a la pregunta “Què fem” tampoc serà una resposta fàcil.

Podriem acceptar que ens trobem al Dojo per fer meditació, però ho acceptarem com a convenció de llenguatge i només per evitar una disquisició excessiva car, en dret a llei, el Zazen no és una tècnica de meditació, és una manera de romandre íntim amb un mateix i això no és quelcom que s’hagi de fer. Això ja ens ho trobem fet. Això és la nostra natura.

Durant el Zazen, brollen d’aquesta natura íntima un caramull de pensaments i emocions, de raons i passions, sense cap seqüència aparentment lògica. Com les onades del mar o els núvols del cel. No pretenem interrompre aquesta fluència perquè no es pot, ni podem jutjar aquestes projeccions interiors d’acord a les categories amb que jutgem el món habitual que ens envolta. Senzillament asseguts, sense cap prejudici, permetem que lo que és sigui o deixi de ser, sense pertorbar ni ser pertorbats pels artefactes de la ment.

Aleshores, si som perseverants en la pràctica, adquirim una còmoda familiaritat amb l’ordre de l’esser i deixem de sentir-nos com una anomalia intel·ligent dins d’aquest ordre. No és una fita petita i només reclama asseure’s una estona en silenci, sóls o acompanyats.

I això és lo que fem.